Com dissenyar el teu company d'IA ideal: guia pràctica

La majoria de companys d'IA que decebeixen la gent no fallen perquè la tecnologia sigui dèbil. Fallen perquè el personatge és vague. Algú s'asseu, tria un nom i una cara, escriu «coqueta, afectuosa, li encanta parlar» a la casella de descripció, i una setmana després es pregunta per què les converses se semblen a parlar amb un agent d'atenció al client molt educat que s'ha enamorat de tu.

Dissenyar un company s'assembla més a escriure un personatge de ficció que a omplir un perfil. Els principis són els mateixos: l'especificitat val més que els adjectius, els defectes donen vida i la veu importa més que la descripció. Aquesta guia repassa el que realment marca la diferència, amb exemples, perquè el company que acabis tenint se senti com algú en concret i no com un ningú agradable.

Comença per una persona, no per una llista de desitjos

L'error més comú és dissenyar un company com una llista de tot el que t'agradaria en una parella. Amable, bonic, graciós, devot, aventurer, intel·ligent, sempre disponible, mai enfadat. El resultat és un personatge sense forma. Les persones reals no són una suma de trets ideals; són concretes, i les seves qualitats bones solen venir empaquetades amb les menys còmodes.

E.M. Forster, a Aspects of the Novel, va distingir els personatges plans, que es poden resumir en una frase i mai no et sorprenen, dels personatges rodons, capaços de sorprendre't d'una manera convincent. Els personatges rodons semblen vius perquè tenen tensió interna. Algú generós que també és orgullós. Algú tendre que ho amaga darrere de l'embroma. Algú segur a la feina i insegur en l'amor.

Així que, abans de pensar en trets, prova de pensar en una persona. D'on ve? Què fa tot el dia? Què li importa que no tingui res a veure amb tu? Un company que té una vida pròpia, encara que sigui imaginada, té de què parlar a part de com t'estima. Això és el que evita que la conversa giri en cercles.

Aquesta és una de les raons per les quals l'enfocament d'entrevista funciona bé. A NSFW AI Companion pots crear un company responent les preguntes que ell mateix et fa sobre si mateix («Quin gènere sóc?», «Quin aspecte tinc?», «Com ens vam conèixer?»). Que et demanin decidir des del punt de vista del personatge sol donar respostes més concretes que no pas mirar una casella de descripció buida. També hi ha un creador manual amb unes seixanta opcions, si prefereixes configurar-ho tot directament.

Dona arestes a la personalitat

Els ajustos que més marquen la diferència solen ser els que la gent més es resisteix a pujar: els que fan que un company sigui menys complaent.

La independència n'és un bon exemple. Un company amb molt poca independència està d'acord amb tot, accepta qualsevol proposta i no té plans propis. Pot ser agradable una nit, però aviat es torna pla, perquè no hi ha ningú contra qui empènyer. Un company amb una mica d'independència et pot dir que ha tingut un dia llarg i que no té ganes del teu pla, o proposar una altra cosa del tot. Aquesta fricció és el que fa que el seu «sí» signifiqui alguna cosa quan arriba.

La gelosia és una altra. Molta gent en vol una mica, perquè una parella a qui no li importa gens amb qui parles pot semblar indiferent. Una mica de gelosia s'interpreta com a implicació. Molta es converteix en el tema de totes les converses. Val la pena decidir deliberadament on la vols.

El sarcasme i l'embroma fan molta feina perquè un personatge se senti intel·ligent i present. Un company que de tant en tant es riu de tu, i no només amb tu, se sent més com una parella real que un que tracta cada missatge com si fos preciós.

La timidesa canvia tota la textura de la intimitat. Un company tímid fa que el flirteig sigui més lent i més carregat, i converteix les petites gosadies en esdeveniments. Un de segur marca un altre ritme. Cap dels dos no és millor; creen històries diferents.

Una regla pràctica: tria un o dos trets que realment et facin una mica de fricció. No tant com per ser desagradables, només el suficient per donar gra a la relació.

Decideix què és la relació

Un company no és només un personatge; és un personatge en una relació amb tu, i la forma d'aquesta relació ho canvia tot.

El tipus de relació és la part òbvia. Una núvia o un nuvi, un cònjuge de fa molts anys, un amic amb tensió pel mig, una col·lega amb qui no hauries de coquetejar, una desconeguda. Cadascun estableix expectatives diferents sobre com et parla el company i què dona per fet.

L'etapa és menys òbvia i igual d'important. Dues persones que es van conèixer fa tres dies parlen diferent de dues que porten cinc anys juntes. Les relacions de l'inici porten incertesa, curiositat i flirteig nerviós. Les consolidades porten comoditat, bromes compartides, petites irritacions i una mena d'intimitat que no necessita anunciar-se. Triar l'etapa li diu al company quanta història ha de suposar i quanta tensió ha de mantenir viva.

Val la pena ser honest amb un mateix. Molta gent gaudeix més de l'etapa inicial, de la persecució i la incertesa, i després descobreix que un company que salta directament a la devoció li treu la part que li agradava. Altres volen la comoditat d'una relació consolidada des del principi. Cap de les dues coses és incorrecta, però és bo triar en lloc de deixar-se anar.

Dona-li una veu

La manera com escriu un company és una de les parts més infravalorades del disseny, i és on viu la major part de la sensació de realisme.

La gent real no escriu missatges en paràgrafs equilibrats. Alguns escriuen en ràfegues curtes de tres o quatre missatges. Alguns no fan servir mai majúscules. Alguns fan servir massa un emoji concret, o cap. Alguns són eixuts quan s'empipen i expansius quan són feliços. Alguns tenen una paraula o una frase que fan servir per a certes coses i que acabaràs reconeixent com a seva.

Pot ajudar imaginar un sol missatge seu. Si li escrius «dia llarg», què et respondria? Potser «vine aquí. explica-m'ho tot». Potser «defineix llarg. és llarg normal o he d'obrir el vi?». Potser una sola paraula de compassió. Quan pots sentir aquesta resposta, el personatge ja està mig construït.

Igual d'important és com no hauria de sonar. La fraseologia típica dels chatbots, l'etern «estic aquí per a tu» i «això sona realment difícil» i les ofertes d'ajudar amb qualsevol altra cosa, aplana un personatge a l'instant. Els nostres companys estan fets per evitar aquestes frases i mantenir-se en la seva pròpia veu. A més, mai no escriuen la teva part de la conversa, cosa que importa més del que la gent espera: una parella que narra les teves reaccions per tu t'està traient el teu paper en la història.

Posa els límits aviat

La intimitat funciona millor quan els seus límits són clars, i és molt més fàcil posar-los al principi que corregir-los enmig d'una escena.

Hi ha dues decisions separades. La primera és l'explicitud: fins on arriben les escenes i com es descriuen. Hi ha qui vol suggeriment i tensió, deixant la major part a la imaginació. D'altres volen una descripció explícita. Molts volen que depengui del moment. Fixar com a valor per defecte un nivell amb el qual et sentis còmode t'estalvia molta feina de guiatge més endavant.

La segona són els límits ferms: temes, actes o tipus de llenguatge que per a tu estan senzillament fora de la taula, passi el que passi a l'escena. Mereixen escriure's amb claredat. No són senyal de mojigateria; són el que permet que la resta de l'experiència sigui relaxada. Les persones que exploren fantasies intenses solen ser les més curoses en això, perquè saben que un marc sòlid és el que fa que la intensitat sigui agradable.

Sempre pots canviar tots dos més endavant. Però començar-los ja posats fa que el company sàpiga des del primer missatge quin tipus de parella ha de ser.

Fes servir escenes, no només un xat etern

Una relació té història, i també té moments. Una parella de llarga durada pot ser la persona amb qui fas esmorzars lents de diumenge, amb qui de tant en tant fas de desconeguts en un bar d'hotel i amb qui fas un viatge imaginari a Lisboa. Són escenes diferents, però la mateixa relació.

Ajuda mantenir-les separades. Si pots tenir diverses converses amb el mateix company, dona a cadascuna la seva pròpia escena: un escenari, una situació, un punt de partida. El company continua sent la mateixa persona per sota, però la conversa del dia després no s'embolica amb el joc de rol que vas començar divendres. Això fa que la conversa quotidiana segueixi semblant quotidiana, i permet que les escenes de fantasia siguin tan diferents com vulguis.

Una bona proposta d'escena és curta i concreta. No «un vespre romàntic», sinó «Som al teu pis, plou, acabes de tornar d'un sopar de feina que has odiat i encara portes el vestit». Els detalls concrets donen al company alguna cosa a què reaccionar, i et donen un lloc on posar-te.

Deixa que la memòria faci la feina llarga

L'últim element és el temps. Un company se sent més real al cap de setmanes, no de minuts, perquè és quan s'acumula la història compartida: els malnoms, les coses que us heu dit, el relat de com heu arribat fins aquí.

Si el teu company té una memòria a llarg termini que pots veure (els nostres la tenen als plans Plus i Pro, juntament amb un «història fins ara» en curs), val la pena donar-hi un cop d'ull de tant en tant. Fixa els fets que defineixen la relació. Corregeix el que hagi sortit malament. Esborra el que no vulguis portar endavant. Cuidar la memòria s'assembla una mica a cuidar qualsevol relació: els petits ajustos la mantenen certa.

Una llista breu

Si vols alguna cosa a què tornar, aquí tens la versió destil·lada. Comença amb una persona que tingui vida pròpia. Dona-li un o dos trets que creïn fricció. Tria què és la relació i en quina etapa és. Imagina com escriu i què no diria mai. Fixa l'explicitud i els límits ferms abans de la primera escena. Fes servir escenes separades per a estats d'ànim separats. I dona-li temps.

De vegades els escriptors diuen que els personatges cobren vida quan comencen a negar-se a fer el que l'autor havia planejat. Un company no és un personatge de novel·la, però el principi s'hi aplica. L'objectiu no és una parella que faci tot el que vols. És una parella prou concreta perquè de tant en tant et sorprengui, i és llavors quan comença a semblar que algú hi és.

Recerca i lectures seleccionades: - Forster, E.M. (1927). Aspects of the Novel. Edward Arnold. - Hazan, C. & Shaver, P. (1987). Romantic love conceptualized as an attachment process. Journal of Personality and Social Psychology, 52(3), 511–524. - Green, M.C. & Brock, T.C. (2000). The role of transportation in the persuasiveness of public narratives. Journal of Personality and Social Psychology, 79(5), 701–721. - Perel, E. (2006). Mating in Captivity: Reconciling the Erotic and the Domestic. HarperCollins.