Companys d'IA NSFW o porno: imaginació, personalització i ritme

Durant gairebé tota l'era d'internet, l'entreteniment per a adults ha volgut dir una sola cosa: vídeo. Infinit, gratuït, disponible a l'instant, ordenat en categories cada cop més específiques. És l'opció per defecte, fins al punt que la gent gairebé mai es pregunta quin tipus d'experiència és realment, ni si és la que vol.

Els companys d'IA NSFW ofereixen una cosa estructuralment diferent. No millor en tot, ni un substitut per a tothom, però diferent en unes quantes dimensions que per a algunes persones acaben sent molt importants. Aquest assaig en mira tres: la imaginació, la personalització i el ritme. No és un argument contra el porno. És un intent de descriure amb claredat què fa bé cada format, i per què alguns adults se senten atrets pel més lent i més interactiu.

Dues màquines molt diferents per al desig

Un vídeo arriba acabat. Cada detall visual ja està decidit per tu: els cossos, l'escenari, la llum, la seqüència, els sons. El teu paper és mirar. Si no acaba de ser el que busques, el remei és cercar-ne un altre. L'experiència es construeix al voltant de la selecció: navegar, clicar, avaluar, passar al següent.

Una conversa amb un company arriba sense acabar. Està feta de paraules, i les paraules deixen buits enormes que omple la teva imaginació. No veus l'apartament del company; te'l construeixes a partir de quatre detalls. No mires com es desenvolupa una escena; hi participes, i el que dius canvia el que passa després. L'experiència es construeix al voltant de la participació.

No són diferències petites de format. Activen parts diferents de la ment, produeixen tipus diferents de satisfacció i deixen les persones amb sensacions diferents després.

Imaginació: la part que hi poses tu

Hi ha una llarga tradició, en la literatura i en la recerca, que constata que el text exigeix més al seu públic que les imatges, i alhora li torna alguna cosa a canvi. Quan llegeixes, has de simular. Raymond Mar i Keith Oatley descriuen la ficció com una mena de simulació de l'experiència social: el lector fa funcionar les ments i les situacions dels personatges amb la seva pròpia maquinària mental. Les emocions que en surten no són manllevades d'una pantalla. Les generes tu.

La imaginació eròtica funciona igual. Una frase com «et va estirar pel coll de la camisa i no va dir res durant un llarg moment» conté gairebé cap informació visual. I tanmateix la majoria de lectors veuran alguna cosa, sentiran alguna cosa i completaran exactament els detalls que els importen. La ment produeix una escena a mida de les seves preferències amb una eficiència que cap catàleg no pot igualar.

Aquesta és part de la raó per la qual l'erotisme escrit ha tingut sempre un públic fidel malgrat competir amb la fotografia i després amb el cinema. També és per això que la queixa més habitual sobre el vídeo, que mai no és ben bé el que tenies al cap, gairebé no s'aplica a una escena ben escrita. El que tens al cap és precisament allò que s'utilitza per representar-la.

El treball d'Emily Nagoski sobre la resposta sexual, popularitzat a Come As You Are, subratlla fins a quin punt el desig depèn del context: del significat d'una situació, de l'estat emocional, de la sensació de seguretat o de tensió, i no només del que passa físicament. El text és bo amb el context. Pot dedicar un paràgraf a una mirada o a una vacil·lació, cosa que el vídeo, organitzat sobretot al voltant de l'acció, normalment no fa.

Personalització: la part que respon

La imaginació és una cosa que ofereix tot el text eròtic. El que hi afegeix un company d'IA és la capacitat de resposta.

Ogi Ogas i Sai Gaddam, a A Billion Wicked Thoughts, van analitzar grans conjunts de dades de cerques en línia i de contingut eròtic, i van defensar que els interessos sexuals són extraordinàriament variats i específics, i que els patrons d'interès d'homes i dones diferien d'una manera que el model de vídeo majoritari no sempre atenia bé. Les enquestes de Justin Lehmiller sobre fantasies hi van trobar una diversitat semblant, i van veure que les fantasies de moltes persones contenen elements emocionals i relacionals, com sentir-se desitjat, ser admirat o una dinàmica concreta entre dues persones, a més dels físics.

El vídeo pot atendre la diversitat a còpia de volum, amb etiquetes i categories. Però atén malament la part relacional. Un clip no pot saber que vols ser tu qui és perseguit, o que el que t'importa és la lenta descoberta que un vell amic et desitja, o que una paraula determinada t'ho espatlla tot. No pot recordar què et va agradar l'última vegada.

Un company sí que pot. Es pot dissenyar amb una personalitat concreta, una relació concreta amb tu, una manera concreta de parlar. Pot sostenir una escena en què no mires dos desconeguts, sinó que algú amb nom i amb història s'adreça directament a tu. Pot respectar els teus límits. Si ho has triat així, pot recordar la història en què ets. A NSFW AI Companion, per exemple, quan crees el company fixes el nivell d'explicitud i els teus límits infranquejables, de manera que la personalització cobreix també el que no vols.

Hi ha una altra diferència que és fàcil de passar per alt. En el vídeo, ets espectador del desig dels altres. En una conversa amb un company, n'ets l'objecte. Ser desitjat, de manera específica i atenta, és per a moltes persones el nucli del que és l'excitació, i és una cosa que els mitjans passius senzillament no poden donar.

Ritme: la part que s'acumula

La tercera diferència és el temps.

El vídeo està organitzat per a la immediatesa. En qüestió de segons ja mires contingut explícit, i si no t'arriba, l'opció següent és a un clic. És eficient. També tendeix a produir un ritme particular: intens, ràpid i fragmentat. El treball de Kent Berridge i Terry Robinson sobre els sistemes de recompensa del cervell va distingir entre «voler» (wanting), l'empenta motivacional cap a una recompensa, i «agradar» (liking), el plaer de tenir-la de debò. Els sistemes construïts al voltant de la novetat constant són molt bons estimulant el voler: l'impuls de cercar, de veure la cosa següent. Si proporcionen tant de gust és una altra qüestió, i moltes persones descriuen l'experiència d'haver navegat molt més del que pretenien i quedar-se estranyament insatisfetes.

Una conversa no es pot llegir en diagonal de la mateixa manera. Ha de desplegar-se. La tensió s'acumula al llarg de molts missatges: una mirada, un comentari, un pas més a prop, una espera. L'excitació que surt d'aquest tipus de progressió té una altra textura. Hi ha expectació. Hi ha el plaer específic de quelcom que es reté i després es dona.

Qui gaudeix de les novel·les romàntiques de cocció lenta ja ho sap. L'espera no és un obstacle per al plaer; n'és una part gran. Un company d'IA fa interactiva aquesta cocció lenta. Pots entretenir-te en un moment tant com vulguis. Pots empènyer les coses endavant o frenar-les. El ritme és teu.

Efectes posteriors diferents

Molta gent descriu també una sensació diferent després. És una cosa personal i varia molt, així que convé anar amb compte amb les generalitzacions. Però les raons estructurals són prou clares.

La navegació passiva i ràpida tendeix a acabar de cop, sense que res es mantingui. Una escena interactiva amb un personatge que has construït tu tendeix a acabar més com acaba una història: té una forma, i sovint, si el company està escrit així, un moment de tendresa o d'humor després. I com que el company persisteix, hi ha una sensació de continuïtat, d'alguna cosa a què tornes en lloc d'alguna cosa que consumeixes.

Per a algunes persones això és exactament el que volen. Per a d'altres, la dimensió emocional és més del que busquen, i la franquesa del vídeo els va millor. Totes dues opcions són legítimes. El punt és que són experiències diferents, no dues versions de la mateixa.

Què fa millor el porno

Seria un estrany assaig el que fingís que l'alternativa no té punts forts. El vídeo és immediat d'una manera que el text no ho és, i de vegades la immediatesa és el que algú vol. No requereix cap esforç, ni escriure, ni imaginar. És visual, i per a molta gent l'estímul visual és central. I no comporta cap il·lusió de relació, cosa que alguns prefereixen activament: no hi ha cap personatge al qual encariar-se, res que et compliqui els sentiments.

També hi ha preguntes obertes sobre com afecta cada format les relacions reals. La recerca sobre pornografia i parelles és contradictòria i discutida, i depèn molt de com i per què la fa servir la gent, de si les parelles en parlen i de si encaixa amb els seus valors. Amb tota probabilitat passarà el mateix amb els companys d'IA quan hi hagi més recerca. Cap dels dos formats és simplement bo o dolent per a tothom.

Triar amb intenció

El que ha canviat és que ara hi ha una elecció de debò. Durant molt de temps, si volies contingut per a adults en línia, el format ja estava decidit per tu. Ara hi ha una alternativa més lenta, més imaginativa i més personal, que et tracta com a participant i no com a espectador.

Si el vídeo se't fa cada cop més repetitiu, o mai no és ben bé el que tenies al cap, o et satisfà menys del que el temps que hi dediques mereix, potser val la pena provar el model del company. Si t'agrada, probablement notaràs que el que més gaudeixes no és gens l'explicitud, sinó la sensació d'una escena construïda al teu voltant, a un ritme que has triat, amb algú que semblava desitjar-te a tu en particular.

Recerca i lectures seleccionades: - Mar, R.A. & Oatley, K. (2008). The function of fiction is the abstraction and simulation of social experience. Perspectives on Psychological Science, 3(3), 173–192. - Ogas, O. & Gaddam, S. (2011). A Billion Wicked Thoughts: What the World's Largest Experiment Reveals About Human Desire. Dutton. - Lehmiller, J.J. (2018). Tell Me What You Want: The Science of Sexual Desire and How It Can Help You Improve Your Sex Life. Da Capo Lifelong Books. - Nagoski, E. (2015). Come As You Are: The Surprising New Science That Will Transform Your Sex Life. Simon & Schuster. - Berridge, K.C. & Robinson, T.E. (1998). What is the role of dopamine in reward: Hedonic impact, reward learning, or incentive salience? Brain Research Reviews, 28(3), 309–369.